El Catàleg Fem Tele de 9 La recuperació de la memòria, un exercici necessari
Miquel Francés i Domènec, Universitat de València
Javier Marzal Felici, Universitat Jaume I
I, aleshores, em diràs, llum, el que passa
Francisco de Aldana
Cultura i memòria
La intensitat del dia a dia no ens permet reconèixer que els productes culturals que ens envolten, molts d’ells banals i quotidians, formen part i ajuden a construir una mena de memòria col·lectiva i a configurar l’imaginari social que compartim. Precisament és el que passa amb els mitjans de comunicació de masses com la fotografía, el cinema, la ràdio, la televisió, els videojocs o internet. Moltes de les imatges que ens envolten actuen com una mena d’anestèsia que ens fan oblidar el passat i el present. La fugacitat de la imatge és un tret de la cultura de masses. Emilio Lledó afirmava que, “assentats a la dolçor de la desmemòria, també nosaltres podríem, per les espurnes de múltiples presents virtualitzats i buits, alienar la pròpia història sense suposar que la mar que envolta a l’efímer paradís està poblat de sirenes i monstres més enganyadors i ferotges que els que habitaven la mar d’Homer” (Lledó, 1992: 8).
És cert que els textos de la cultura de masses són, moltes vegades, banals i superficials, però no és menys cert que són fills del seu temps, i que, en tant que objectes culturals, també formen part de la nostra història. Els programes de debat en ràdio i televisió, els concursos, les entrevistes, els programes d’entreteniment, els debats radiofònics i televisius, etc., ens parlen de les sensibilitats d’una època, dels anhels, desitjos, pors, riscos, preocupacions, sentiments i pensaments dels èssers humans. Avui en dia es reivindica el paper la memòria biogràfica i oral (Prat i Caròs, 2009, 267-295), el que suposa un avanç molt important en el camp de la història, de l’antropologia i de la sociologia, per a entendre millor, no només el passat recent, sinó també per a comprendre-nos millor com a individus i com a societat. Els textos de la cultura de masses formen part de l’univers simbòlic que vinculen als homens amb el seu passat, establint una “memòria que comparteixen tots els individus socialitzats dins d’una col·lectivitat” (Berger i Luckman, 2003: 131).
I és encara que no som conscients de l’enorme patrimoni cultural que ens envolta. L’estudi d’aquest tipus de textos de la cultura de masses ens permet entendre “les adscripcions territorials, les etiquetes polítiques, els eixos de conflicte i consens, per a avaluar les formes i relacions adoptades per la representació de formes d’identitat i alteritat històriques” (Rueda Laffond, 2002: 965). La Societat de la Informació no es pot entendre sense la omnipresència de la ràdio i de la televisió. Però això resulta incomprensible i desconcertant que encara es dediquen tants pocs recursos i es done tan poca importància a la conservació dels arxius audiovisuals, a la protecció de la nostra memòria col·lectiva.
L’organisme internacional que va reclamar el desenvolupament d’una política coherent de preservació dels documents audiovisuals com a testimoni o memòria de la humanitat ha sigut la UNESCO (1981). En 1977, aquesta institució va promoure la fundació de la Federació Internacional dels Archius de Televisió (FIAT / IFTA). Els països més avançats del món han creat importants arxius audiovisuals com el National Film and Television Archive al Regne Unit, la Biblioteca del Congrés de Washington als Estats Units o el Institut Nacional de l’Audiovisual a França. I no cal ser massa avispat per adonar-se que el seguiment d’aquesta política de reforç dels arxius audiovisuals és també una manera de protegir l’hegemonia cultural d’aquestos països en el món global en el que vivim (Ronco, 2009). La feblesa de l’estudi del patrimoni audiovisual, absolutament abandonat al context espanyol, dificulta enormement la possibilitat d’entendre millor el que som, i retalla les opcions per a construir un discurs històric sobre nosaltres mateixos, més acurat i precís sobre la nostra realitat social i cultural (Montero i Paz, 2012, 2013). Sense comptar amb les possibilitats de negoci i valorització que la creació d’arxius audiovisuals competitius pot tenir per a la indústria audiovisual i per a la creació de riquesa en camps com el de l’educació i de la cultura (López-de-Solís i Martín-López, 2011).
Els arxius audiovisuals a Espanya i a la Comunitat Valenciana
La Llei del Patrimoni Històric espanyol s’aprova l’any 1985, com a eina legal per a la protecció, enriquiment i transmissió entre generacions dels bens culturals que han permès construir la identitat cultural de l’Estat espanyol. Es tracta d’una llei que desenvolupa l’article 46 de la Constitució espanyola de 1978. Crida l’atenció el fet que al Títol VII la definició dels termes “document” i “arxiu” són molt amples, assenyalant que s’entén com a “document”, “tota expressió en llenguatge natural o convencional i qualsevol altra expressió gràfica, sonora o en imatge, recollides en qualsevol tipus de suport material”, el que mostra una clara voluntat per crear una norma duradora (Martínez, Martín i López, 1994: 112).
La Llei 4/1980 de 10 de gener, d’Estatut de la Ràdio i la Televisió, estableix al seu article 1.2 que “la radiodifusió y la televisió són serveis públics essencials, la titularitat dels quals correspon a l’Estat”. Gorostiaga afirma que el qualificatiu “essential” va ser una novetat jurídica que transcendeix el propi Ens Públic, subratllant el fet de que la radiotelevisió pública té entre les seues funcions la conservació i la producció radiofònica i televisiva elaborada per diferents societats (Gorostiaga, 1982). Com s’assenyala a una Disposició General sobre el Centre de Documentació de l’Ens Públic RTVE, eixes produccions “contenen missatges i testimonis artístics, culturals, informatius i històrics que constitueixen una expressió cultural de la nació espanyola, i per això han de ser conservats i difosos adequadament, donat el seu caràcter de patrimoni cultural” (RTVE, 1983).
A partir de la Llei del Tercer Canal, de 1983, les Comunitats Autònomes van crear els canals autonòmics de titularitat pública. La Llei de 4 de juliol de 1984, de creació de la entitat Pública RTVV, estableix al seu article 29 que “tant el patrimoni de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV) com el de les seues societats, tindran la consideració de domini públic de la Generalitat Valenciana, com a patrimoni afecte a un servei públic, i estaran exempts de tota classe de tributs i gravàmens”. En canvi, és veritat que la Llei de la Televisió Privada, de 1988, obliga en el seu article 14.6 a “arxivar durant un termini de sis mesos, a contar des de la data de la seua primera emissió, tots els programes emesos per les respectives emissores de televisió i a registrar les dades relatives als seus programes, (…) a efectes de facilitar la seua inspecció per les autoritats competents…”, el que pressuposa una concepció de l’arxiu com una tasca administrativa de control, molt lluny de la seua funció cultural de conservació (Martínez, Martín i López, 1994: 116).
L’anàlisi del marc jurídic actual permet constatar que la legislació vigent no garanteix la conservació de les obres audiovisuals en vídeo, com constaten Martínez, Martín i López (1994). I la realitat és que ben entrat el segle XXI, continuem sense comptar amb una mediateca nacional, que facilite la consulta dels investigadors i dels ciutadans i ciutadanes al seu patrimoni audiovisual, més enllà de les filmoteques i arxius cinematogràfics. En un moment de la història en el que les xarxes socials i internet han conegut un desenvolupament extraordinari, resulta paradoxal que encara continuem orfes de la possibilitat de conèixer el nostre patrimoni audiovisual, fins i tot en camps tan arrelats com el de l’arxiu fotogràfic.
Després d’analitzar els arxius audiovisuals en internet de les televisions autonòmiques espanyoles, Antón i Guallar conclouen que el seu estat és molt precari, i que tenen un nivell de desenvolupament prou feble, en comparació amb les hemeroteques de la premsa al nostre país (Antón i Guallar, 2014: 1-16), amb deficiències prou notables en el sistema de consulta i la gestió de les recerques. Sense dubtes, la crisi econòmica de 2012 ha vingut a complicar encara més el futur de la documentació audiovisual a Espanya. Estem molt lluny de poder desenvolupar pràctiques de creació derivades de la comunitat fan, que s’alimenten en gran mesura de la producció i participació popular en els mitjans, com sí està començant a desenvolupar-se en el context anglosaxó (Turner, 2010).
El recent anunci del Consell de Govern de la Generalitat Valenciana [al maig de 2018, com figura al Projecte de Llei del Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana] sobre la creació d’un Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana, una mena de Mediateca que connecte els arxius sobre mitjans audiovisuals, dispersos a diferents institucions i territoris de la comunitat, i que preveu la gestió a càrrec del futur Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana, és una bona notícia, que hem de contemplar amb esperança.
Necessitem un Arxiu Audiovisual o Mediateca que realment siga un instrument per a la protecció de la nostra memòria col·lectiva, que no mai ha estat més audiovisual que en aquests moments de la història de la humanitat. I no només és dificultós facilitar l’accés a la ciutadania, sinó que la posada en marxa d’un arxiu és resultat d’un esforç titànic, pel que suposa d’indexació, ordenació i interpretació dels documents que s’arxiven. Amb la creació de l’Arxiu Audiovisual, a nostra aspiració és, en definitiva, transformar la societat de la informació en una societat del coneixement, que siga més oberta, més plural, més diversa, en definitiva, més democràtica.
El catàleg “Fem Tele de 9”
Presentem el catàleg Fem Tele de 9, un recull de programes de producció pròpia emesos per RTVV des dels seus inicis, el 9 d’octubre de 1989, fins al cessament de les emissions de RTVV S.A.U., el 29 de novembre de 2013. Es tracta d’un catàleg de 517 programes que formen part de la història de la televisió dels valencians i valencianes, que mereix ser recordada. El catàleg Fem Tele de 9 no arreplega tota la producció audiovisual de la història de RTVV, que es correspon amb unes 250.000 hores d’emissions, que es van acumular al llarg de vint i quatre anys de vida.
Estem davant d’una feina molt sacrificada i meritòria que han fet quatre extreballadors de RTVV -F. Javier Argente Vidal, Jordi Hidalgo Sánchez, Alfons Pelló Tomillo i Francesc M. Picó Esteve-, amb una dilatada experiència a la cadena, sense pràcticament cap recurs i recolzament econòmic i/o institucional. La realització d’aquest espai web, que allotgem la Universitat de València i la Universitat Jaume I, i que en un futur també puga estar allotjada a l’Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana, constitueix una eina molt útil i important per al camp de la recerca sobre l’audiovisual valencià, quasi inexistent en l’actualitat.
Podem afirmar que la nostra història recent, en la que hem viscut un episodi tan surrealista com el tancament de RTVV, és més important que mai tenir en compte les paraules del filòsof espanyol Jorge Santayana: «aquell que no recorda la història, està condemnat a repetir-la».
Referències
- Anton, Laura i Guallar, Javier (2014). Análisis de los archivos audiovisuales en internet de las televisiones autonómicas españolas. Revista Española de Documentación Científica, 37 (1), enero-marzo 2014. doi
- Berger, Peter L. I Luckmann, Thomas (2003). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.
- Gorostiaga, Eduardo (1982). El Estatuto de la Radio y la Televisión. Madrid: Forja.
- Laffond, José (2002). Memoria televisiva y representación de la identidad. La ‘españolización del Holocausto’. Bulletin of Hispanic Studies, Vol. 90, n. 8. Liverpool, 965-982.
- Lledó, Emilio (1992). El surco del tiempo. Meditaciones sobre el mito platónico de la escritura y la memoria. Barcelona: Crítica.
- López-de-Solís, Iris; Martín-López, Carlos (2011). Nuevas estrategias de negocio y valorización de los archivos audiovisuales en internet. El profesional de la información, 2011, noviembre-diciembre, v. 20, n. 6: 659-666. doi
- Martínez Odrioloza, Edith; Martín Muñoz, Javier i López Pavillard , Santiago(1994). La televisión pública como servicio esencial. El archivo audiovisual. Documentación de las Ciencias de la Información, 17, 103-122. Madrid, Ed. Universidad Complutense
- Montero Díaz, Julio i Paz Rebollo, María Antonia (2012). Por una historia en formato audiovisual. Reflexiones sobre una necesidad. Memoria y civilización, Vol. 15, Facultad de Filosofía y Letras, Universidad de Navarra, 377-396.
- Montero Díaz, Julio i Paz Rebollo, María Antonia (2013). Historia audiovisual para una sociedad audiovisual. Revista Historia Crítica, 49, Bogotá, enero-abril 2013, 159-183. doi
- Prat i Carós, Joan (2009). La memoria biográfica y oral y sus archivos. Revista de Antropología Social, 18. Universidad Complutense de Madrid: 276-295.
- Quílez Esteve, Laia i Rueda Laffond, José Carlos (2015). Introducción al Dossier: Discursos de memoria y posmemoria. Medios e industrias culturales. Historia Actual Online, 38 (3), 2015: 53-56.
- Ronco López, María Milagros (2009). Los documentos audiovisuales y su conservación. En: Los servicios de documentación en los medios de comunicación del País Vasco. Bilbao: Universidad del País Vasco.
- RTVE (1983). Disposición General Nº 10/1983, de 6 de diciembre sobre: Centro de Documentación del Ente Público RTVE y Comité de Selección de Documentación.
- Rueda Laffond, José Carlos (2009). Memoria televisiva y representación de la identidad. La ‘españolización del Holocausto’. Bulletin of Hispanic Studies, Vol. 90-8. Liverpool University Press. doi
- Turner, G. (2010). Ordinary people and the media: The demotic Turn. Londres, Inglaterra: Sage.
- UNESCO (1981): Recommendations for the safeguarding and preservation of moving images: adopted by the General Conference of Belgrado (del 23 de setembre al 27 d’octubre de 1980). París: UNESCO.
Apunts sobre la producció
pròpia en la TVV (1989-2013)
Amb l’objectiu de contextualitzar, encara que fóra mínimament, els registres recollits en el catàleg i que abasten un període de quasi vint i cinc anys, volem aportar una breu visió de l’evolució de la producció de programes en Televisió Valenciana. Es tracta d’una mirada personal, però que ha estat alhora actor i testimoni directe de les diferents etapes per les que ha passat la nostra televisió. En aquest recorregut, utilitzarem alternativament com a referència els noms dels Directors Generals de l’Ens Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) i de la societat Televisió Valenciana, S.A. (TVV) en funció del pes real que tingueren en la presa de decisions respecte l’objecte d’aquest treball, que no és altre que la programació i la producció pròpia de programes en Canal 9 i Punt 2.
ELS INICIS I LA DEFINICIÓ D’UN MODEL (octubre1989 - setembre 1995)
RTVV es va posar en marxa de la mà del periodista Amadeu Fabregat Mañes, el primer Director General del nou Ens. La figura de Fabregat no sols va ser determinant en la constitució del model de la televisió pública valenciana, també va ser durant molts anys un referent al que sovint al·ludien els posteriors responsables de la cadena. El 9 d’octubre de 1989, quan Canal 9 començà les seues emissions regulars, el Departament de Programes de Producció Pròpia de TVV estava estructurat al voltant de tres seccions de contingut i execució: entreteniment, culturals i retransmissions; i una de planificació de la producció. Amb aquesta estructura començaren a produir-se els primers programes documentals i es van preparar els primers de plató, però a penes tres mesos després, en gener de 1990, el Director General va reorientar l’organigrama contemplant només una Direcció de Programes, al front de la qual va situar Marisa del Romero, qui va romandre en la que va ser l’etapa més estable del Departament fins l’eixida d’Amadeu Fabregat, en l’estiu de 1995.
Al llarg d’aquests primers anys de televisió autonòmica, la producció de programes va descansar principalment en els recursos humans i tècnics de l’Ens. La participació de productores valencianes, les poques que aleshores hi havia, va ser molt marginal i es va limitar a alguns programes enllaunats o a reportatges que s’integrarien en programes de plató. Els recursos i la preparació tècnica de la nova RTVV depassava amb escreix aquella que es podia trobar al sector privat del País Valencià en els anys 90.
Això no significava, però, que tota la producció pròpia es fera des de la Casa. En la major part de programes de prime time, productores de Barcelona o Madrid aportaven el format, la direcció i bona part de la producció, mentre que TVV aportava els equipaments i l’operació tècnica, així com una part de la producció. Aquest va ser el patró habitual amb el que es va treballar amb productores com Produccions Quart (Sergi Schaff), Zeppelin (José Mª Velasco), Com 4 (Jorge Martínez Reverte), Summers Producciones (Tomás Summers), Pirtel (Ramón Fusté) o Gestmusic (La Trinca). D’una certa manera, aquest model va ser una continuació de la participació de professionals foranies en la formació i posada en marxa de la incipient TVV, si bé la intervenció de guionistes, realitzadors i productors valencians va ser de més a més notòria. Programes tenia assignats els platós 1 i 2, de 800 i 400 metres quadrats respectivament, del Centre de Producció de Programes de Burjassot, que s’ampliaria a partir de finals de 1993 amb la instal·lació d’una gran carpa per acollir la gravació de programes de gran format.
Pel que fa a la planificació de la programació, proposta de formats i contractació o posada en marxa de programes de certa envergadura, les decisions es prenien majoritàriament, per no dir casi exclusivament, des de la Direcció General; tant la direcció de TVV i la direcció de programes es limitaven a la posada en marxa de programes de producció pròpia directa, fets amb els recursos humans i tècnics propis, i a un cert seguiment de les produccions encomanades.
Si parlem de tipologies, la producció pròpia directa abastava els programes documentals; els magazins de tot tipus, foren generals o temàtics, els programes d’entrevistes i els infantils. El prime time, i determinades franges diàries, estaven ocupades per concursos, entreteniment i debats amb formats proposats per productores externes.
Entre els programes de producció pròpia més reeixits i duradors d’aquesta primera època s’hi troben el popular ‘Show de Joan Monleón’, els talk shows ‘Tal com show’, ‘Les mil i una’ i ‘Inés de Nit’, la sèrie documental ‘Fulles Grogues’, els debats ‘Crònica amarga’ i ‘De bat a bat’, els musicals ‘Grafiti’ i ‘Passarel·la’, l’infantil ‘A la babalà’, el magazín ‘Entre setmana’ i la innovadora revista cultural ‘Enquadres’.
Entre els programes encomanats a productores, els més populars foren ‘Amor a primera vista’ i ‘Ole tus vídeos’ de La Trinca, ‘Carta blanca’ de Pirtel i ‘Inocente, inocente’ de Zeppelin.
A diferència de la producció aliena, l’ús del valencià era inqüestionable per a tota la producció pròpia, amb l’excepció dels programes en els quals la producció es compartia amb tots o part dels qui formaven part de la Federació de Televisions Autonòmiques de l’Estat, la FORTA, com va ser el cas per primera vegada de l’espai d’actualitat ‘Iñaki, los Jueves’ produït per TAULA Televisión per a ETB, Canal Sur, Tele Madrid i TVV entre 1990 i 1991; encara que seran els musicals i els concursos de gran format els que més sovint compartiran producció amb altres televisions autonòmiques. Entre els primers hi ha inefable i incombustible ‘Entre Amigos’ (i les seues posteriors variants) dirigit per José Luís Moreno i entre els segons tot un seguit de formats de La Trinca, com ‘Luna de miel’ o ‘Ole tus vídeos’ , així com el costós ‘El desafío de los dioses’ d’Europroducciones.
Durant aquesta època van ser comptades les incursions en la ficció pròpia, una tipologia que per les seves característiques de producció havia de ser necessàriament encomanada a productores i que sempre ha estat l’autèntic motor del sector audiovisual allà on es desenvolupava. Sense comptar el micro-espai ‘Bona Nit’ de 1989-1990, que consistia en un monòleg protagonitzat per l’actriu Empar Molina amb textos de Juli Leal i Rafa García amb el que es tancava l’emissió i que era produït directament per TVV, el primer espai de ficció produït per TVV va ser l’adaptació dels sainets d’Eduardo Escalante a càrrec també de Juli Leal i Rafa García i produïts per l’empresa catalana Moviestudio, tot i que l’equip tècnic de gravació era aportat per TVV. La sit-com ‘Russafa 56’ (13 x 30’), obra pòstuma del director Carles Mira, produïda per Ascle Films per a TVV en 1993 va ser el primer format de ficció plenament televisiu en valencià que es va emetre, tot i que es va rodar en castellà per ser doblada posteriorment, ja que la sèrie es va intercanviar amb sengles produccions de ficció de Canal Sur, ETB i Tele Madrid. D’aquestes, TVV només va emetre la producció de CPA per a Tele Madrid ‘Colegio Mayor’, de la que després va participar com a coproductora amb TVE i ETB. En 1995 serà la veterana productora valenciana Andros qui posarà en marxa la telesèrie ‘Benifotrem’, de 13 capítols de 30 minuts, dirigida per Toni Canet i basada en la seua pel·lícula ‘Amanece como puedas’ (1988), amb un equip totalment autòcton. Cap al final del període es va abordar la producció del primer serial en valencià, ‘Herència de sang’, basat en un argument de Rodolf Sirera i produït per la productora catalana Drimtim. Es va rodar en les instal·lacions de TVV a Burjassot, en la carpa que havia sigut construïda per a la gravació de concursos de gran format amb equip tècnic de la cadena, però dirigits en totes les àrees per caps d’equip de fora, per la qual cosa, la incidència en la indústria audiovisual valenciana va ser molt escassa, llevat, és clar, del col·lectiu d’actors i actrius.
EL PARÈNTESI (setembre 1995 – abril 1996)
Les eleccions autonòmiques de maig de 1995 comportaren la victòria del PP, que va governar amb el suport d’Unió Valenciana. En RTVV el catedràtic de dret financer i tributari de la Universitat d’Alacant Juan José Bayona de Perogordo va assumir la Direcció General de l’Ens, amb el cineasta independent i efímer productor executiu de retransmissions en els primers anys de Canal 9, Vicent Tamarit Rius, com a director de la televisió. L’antiga estructura de direcció es va mantenir, però renovada casi al 100 % amb altres responsables. PP i UV es repartiren els càrrecs al front dels diferents departaments amb persones majoritàriament alienes a la casa i en molts casos amb poca o nul·la experiència en el mitjà. La conseqüència més immediata va ser la manifesta descoordinació entre les diferents àrees, la manca d’un projecte definit i la paralització de la dinàmica de producció i generació o contractació de nous formats de programes; això si, sense oblidar el corresponent canvi d’imatge de la cadena. Al llarg dels set mesos en els que aquest equip va dirigir la cadena autonòmica, només un programa gestat en eixe període va ser estrenat, ‘Megacine’, produït per 5 Films en les instal·lacions de Burjassot i presentat i dirigit per Pablo Motos i Ramón Palomar. Per primera vegada, un programa de producció valenciana va estar presentat en castellà i valencià. L’altra decisió rellevant presa durant aquest parèntesi va ser la contractació d’un nou serial amb la mateixa productora i equip que havia produït ‘Herència de sang’. La sèrie, de similars característiques i de la que es feren 180 capítols de 30’, era ‘A flor de pell’.
TOT PER L’AUDIÈNCIA (abril 1996 - novembre 1997)
L’arribada de Jesús Sánchez Carrascosa a la direcció de TVV en abril de 1996 va posar fi als set mesos d’indefinició que caracteritzaren l’etapa Bayona - Tamarit. L’audiència s’havia enfonsat espectacularment i a penes mitja dotzena de programes es varen posar en marxa, cap dels quals va tindre a penes transcendència.
Carrascosa, com Fabregat, van crear un estil personal i notori; ara bé, el projecte de Carrascosa ho era a curt termini i tenia com a objectiu prioritari el de recuperar l’audiència i la rellevància perdudes com més prompte millor. La línia de programació encetada es va concebre amb una, fins el moment, inèdita independència de la direcció de TVV, respecte la Direcció General, ocupada a partir de setembre de 1996 per José Vicente Villaescusa Blanca. El nou director de la cadena va conformar un equip de col·laboradors en els segons i tercers esglaons de l’organigrama composat per personal de la casa amb experiència i iniciativa, i amb comptades incorporacions externes. Tot i que no va intervenir en la confirmació o substitució dels càrrecs assignats a UV en el pacte de govern acordat amb el PP, va prescindir en la pràctica dels seus serveis efectius i només treballava directament amb un relativament reduït grup de veterans que constituïren el seu equip de treball habitual, del qual també participaven alguns directors de programes.
Els trets principals d’aquesta etapa es poden resumir en:
- Un augment espectacular de la producció de programes.
- La utilització intensiva dels recursos propis, tant tècnics com humans, especialment en els primers mesos.
- Un significatiu creixement en la contractació de personal per abastir la febril activitat de producció. Una incorporació de treballadors i treballadores amb escassa experiència televisiva que, a poc a poc aniran consolidant el seu lloc de treball bé per les successives oposicions, bé per adquirir molts anys després la condició de fixes en acumular determinada antiguitat enllaçant contractes d’obra.
- La creació d’una segona cadena, Notícies Nou, dedicada inicialment en exclusiva a la informació, el que va justificar una important contractació de personal, especialment periodistes, que va facilitar una profunda remodelació en les redaccions d’informatius i esports, en la que van resultar desplaçats a llocs secundaris els periodistes més veterans i incòmodes a la direcció.
- La priorització d’una programació “popular” d’entreteniment amb productes que no necessitaren d’una gran preproducció, el que va permetre un rècord en el nombre d’estrenes.
- L’estrena d’alguns dels programes amb major permanència en la història de la cadena i d’una notable repercussió no exempta de polèmica.
- Una progressiva incorporació del castellà en la programació pròpia fins el punt que ja no era necessària la participació d’altres cadenes autonòmiques com a coartada per a que els programes foren presentats en castellà o en un singular bilingüisme quan hi havia un presentador castellanoparlant i un altre de valencianoparlant.
- Es va descartar la producció de ficció en valencià, encetada en l’ultima etapa de Fabregat. Un camí que ja havien començat a transitar altres televisions autonòmiques.
- La potenciació de la itinerància de determinats programes, produïts en exteriors o en espais públics, especialment en aquelles comarques menys identificades amb la cadena. “Treure la tele al carrer”, n’era la divisa.
- La supressió fulminant d’aquells programes que desprès de la seua estrena no aconseguiren els objectius previstos, paral·lelament a l’estrena continuada de nous programes i a l’emissió sense interrupcions temporals d’aquells que obtenien bons resultats, fins i tot en les temporades “baixes” com l’estiu.
En els 19 mesos que Sánchez Carrascosa va romandre al capdavant de TVV, s’estrenaren 36 programes, el que fa una mitja de quasi 2 programes al mes, sense comptar la programació informativa que constituïa la graella de la nova cadena Notícies Nou, i la immensa majoria d’ells produïts en tot o en part amb els recursos propis de la casa. El volum de treball excedia amb escreix les possibilitats d’abastir les necessitats amb la plantilla existent i davant eixe desajust es va prioritzar la contractació directa de personal abans d’externalitzar una part de la producció encomanant programes “cinta en mà” a les productores.
L’objectiu de remuntar de manera immediata els índex d’audiència va determinar tant la línia de programació com la metodologia de treball. Així doncs, es va apostar per productes de fàcil elaboració, estretament controlats en la seua concepció i desenvolupament des de l’equip de direcció i amb el menor nombre d’interlocutors possible per tal de facilitar una ràpida reorientació a partir de l’anàlisi de l’audiència, anàlisi que marcava les decisions quotidianes. En eixe sentit, quan els programes no eren de producció directa de la cadena, les productores, més que proposar formats, funcionaven com a gestores de les propostes que emanaven de la pròpia TVV.
Pel que fa al que caracteritzava els nous programes, foren concursos, musicals, debats o actualitat, tots n’eren de fàcil consum i conduïts bé per rostres ja coneguts de l’audiència per haver presentat programes en anteriors etapes, com Joan Monleón, Josep Ramon Lluch, Ximo Rovira, Paco Nadal o Núria Roca; bé per personatges populars de fora del País Valencià, com Terelu Campos, Mar Flores, María Abradelo o Manolo Escobar.
Els programes de major repercussió en aquesta etapa i que més temps van estar present en la graella van ser ‘Tómbola’ (1997-2004 i 383 programes setmanals) i ‘Canta, canta’ (1996-1998, amb 403 capítols). També va ser significatiu el polèmic seguiment del procés per l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser en ‘El Juí del cas Alcàsser’ (1997) i el no menys polèmic debat ‘Parle Vosté, calle vosté’ (1996-1998). Dignes de menció són també els programes itinerants entre els que destaquen el magazín d’estiu ‘De nou a la mar’ (1996), on el plató estava en un vaixell que recorregué diferents ports de la costa valenciana o l’infantil ‘Babalà’, del que es va externalitzar la producció en una empresa privada.
Quan Sánchez Carrascosa va abandonar la direcció de TVV per mamprendre altres projectes en el sector privat l’audiència de la cadena havia pujat en més de 3 punts la seua quota de pantalla anual fins un 20,6%, un augment paral·lel al de les contractacions de personal, de les despeses i del deute. Per primera vegada, la societat Televisió Valenciana, S.A. va ser autoritzada a endeutar-se pel seu compte amb les entitats financeres per obtindre recursos amb els que fer front a un gasto que excedia amb escreix el seu pressupost.
DEU MESOS D’INÈRCIA I PUNT DOS (novembre 1997–setembre 1998)
El perfil del nou director de la televisió valenciana no podia ser més diferent. José Forner Verdú, la persona designada per succeir Carrascosa, procedia de la banca i la seua prioritat era la gestió. Així, va establir nous procediments burocràtics, molt del gust del aleshores cap de personal i futur Secretari General, Vicente Sanz Monlleó.
Per primera vegada es van separar a nivell de subdireccions les responsabilitats de la producció i els continguts en un intent de parcel·lar competències. Pot ser, que aquesta decisió de dividir al 50% les responsabilitats, va contribuït, al llarg dels anys, a crear una distància artificial entre departaments i dos formes de fer televisió. Les prioritats del nou director i l’escassa intervenció en la televisió del Director General, José Vicente Villaescusa Blanca, va deixar en mans dels responsables de programes de l’etapa anterior administrar la continuïtat del disseny de la programació encetat per Carrascosa.
En conseqüència, no hi va haver canvis significatius ni en la concepció i producció de programes ni en el model de graella. Els programes més reeixits d’aquell any foren el concurs ‘La música és la pista’ (1998-2002 i 1.072 programes) com espai autònom després d’haver format part d’una secció del magazín ‘Hui en dia’ , i l’informatiu de societat ‘Tela marinera’ (1998-2003 i 1.225 programes), un producte derivat de l’exitós i polèmic ‘Tómbola’.
També sota la direcció de Forner, el segon canal, Notícies Nou, va passar a nomenar-se Punt Dos i es va iniciar la reconversió de canal informatiu a cadena complementària de Canal 9. Tot açò, va tindre com a conseqüència la creació de nous formats dissenyats pels professionals de la casa, com ara ‘Sense flitre’, ‘Nits temàtiques’, ‘Medi Ambient’... Fins i tot es va crear una unitat específica, El Taller Experimental, dedicada a creació de formats, testar nous programes, càsting de nous presentadors,...
LA INVASIÓ DE LES PRODUCTORES (setembre 1998 – octubre 2004)
Sempre amb Villaescusa com a Director General de RTVV, la temporada televisiva de 1998 s’enceta amb Genoveva Reig Ribelles com a directora de TVV. La periodista alacantina procedia, com també va ser el cas de Carrascosa, de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Presidència de la Generalitat.
Reig va marcar una llarga etapa de sis anys en la televisió pública en que la producció pròpia de programes encomanats a productores va créixer de manera espectacular mentre que, en un percentatge aclaparador, els recursos propis de la cadena es consagraren als espais informatius i les retransmissions, seguint, d’alguna manera, la política de traure la tele al carrer.
L’encàrrec de programes a les productores valencianes, que històricament demanaven una major presència en la graella de Canal 9, va créixer però no seria si no en Punt Dos on trobarien el seu nínxol de programació on col·locar els seus productes, la major part dels quals provenien de les ajudes anuals que des de la Conselleria de Cultura es convocaven a través de l’Institut Valencià de l’Audiovisual. Representants de TVV formaven part de la comissió que els atorgava i l’acord tàcit entre Cultura i RTVV feia que els projectes seleccionats i subvencionats pogueren realitzar-se en assumir TVV el cost de la producció. L’existència de Punt Dos, que gaudia d’un cert prestigi i que emetia íntegrament en valencià, anava conformant una programació alternativa i complementària a la de Canal 9, va facilitar el procés. Per la seua banda a Canal 9 s’introduïa de més a més el castellà en la producció pròpia i no només en les franges de programació més competitives. Programes proposats per productores de fora renovaven una i altra vegada els seus contractes per produir programes emesos en horaris marginals, com n’era el cas del espai de literatura ‘El faro de Alejandía’ dirigit i presentat per Fernando Sánchez Dragó del que es varen emetre 212 programes entre 1999 i 2004; o les 91 emissions de l’espai de debat ‘Panorama d’actualitat’ de Julián Lago.
La gran quantitat de produccions encomanades va fer necessària la creació d’una estructura de seguiment i supervisió dels continguts que excedia la tradicional producció delegada per assumir en certa manera les competències d’una producció executiva. En la pràctica aquests responsables de les diferents unitats de seguiment varen haver d’exercir una mena de direcció en alguns programes que no comptaven amb aquesta figura per tal de garantir-ne la major coherència possible.
Entre els escassos exemples en aquesta etapa de programes de producció pròpia directa, aquella feta amb els recursos humans i tècnics de la cadena, destaquen l’informatiu diari sobre successos ‘Punt de mira’ amb 1.707 emissions entre 1999 i 2006 i el talk show setmanal sobre televisió ‘Fem tele’, dirigit en successives etapes per Ferran Estellés, Jesús Casamayor i Alfons Pelló, del que es produïren 90 capítols entre 1998 i 2001.
Pel que fa a la resta de programes, les més freqüents foren les produccions de Canal Mundo Producciones Audiovisuales, com el programa sobre consum ‘PVP’; el d’investigació periodística ‘Investigació TV’; el magazín ‘La Bomba’ o el talk show ‘La naranja metálica’.
La presència de productores valencianes en el prime time de Canal 9 va tindre la seua única representació en el programa ‘Castin9’, a càrrec de la unió de les empreses Trivisión, Intercartel i Malvarrosa Media. Aquestes tres empreses serien també les encarregades de produir els primers telefilms de Canal 9. L’obligació legal estatal que instava als operadors televisius a invertir un mínim del 5% dels seus ingressos en la cinematografia nacional va potenciar la participació de TVV en la coproducció d’aquest format a través de productores valencianes.
Els últims anys de Genoveva Reig al front de Canal 9 i Punt Dos estigueren marcats per l’intent de privatització de la producció de la televisió autonòmica, una iniciativa aprovada per la majoria absoluta popular en les Corts Valencianes que no pogué materialitzar-se perquè ho impedia una llei superior, la llei espanyola dels tercers canals.
La designació de Francisco Camps, qui ja era President de la Generalitat Valenciana, com a President del Partit Popular en la Comunitat Valenciana en la primavera de 2004 va precedir en pocs mesos a la dimissió en octubre de Genoveva Reig com a directora de TVV.
DE LA VISITA DEL PAPA A L’ALQUERIA BLANCA (setembre 2004 – octubre 2009)
Pedro García Gimeno va ser el tercer periodista, (després de Carrascosa i Reig) que va passar directament de la Direcció General de Comunicació de Presidència de la Generalitat a la televisió autonòmica, en este cas com a Director General de l’Ens RTVV, substituint Villaescusa. Un mes després de la seua designació Genoveva Reig dimitia com a responsable de TVV. De nou, des dels temps d’Amadeu Fabregat, la direcció general marcaria la línia programàtica en la televisió pública, imposant-se a la tasca més aïna gestora i de representació dels directors de la cadena, el primer dels quals va ser José Llorca Bertomeu, productor procedent de TVE, a qui va seguir el gallec Anxo Quintanilla. Més significativa, en termes pràctics, va ser la designació del realitzador de la casa Antonio de la Viuda com a director d’antena, una figura de nova creació dins l’organigrama de RTVV, ocupada de manera especial en la renovació de la imatge formal de la cadena i no tant en la planificació dels continguts.
L’etapa de García al front de l’Ens, marcada per fites com la visita a València de Benet XVI i el tractament informatiu de l’accident del metro en 2006, la celebració de la Copa Amèrica de Vela de 2007 o el campionat de la Fórmula I de 2008, es va estendre durant cinc anys. En aquest temps es va continuar amb la dinàmica afermada en l’anterior etapa que consistia en encomanar programes per al prime time a productores de fora que utilitzaven les instal·lacions i mitjans de Burjassot, mentre que la producció directa de programes amb equips de la cadena va romandre testimonial. Només el magazín matutí ‘Matí, matí’ amb 1.139 emissions entre 2004 i 2010, l’informatiu vespertí ‘En connexió’ amb 1.539 programes des de 2006 fins 2013, i l’espai de mascotes ‘Guamipi’, 321 capítols de 2004 a 2013, foren els espais de certa entitat i continuïtat posats en marxa amb recursos propis. Dins el Departament de Programes es va produir la incorporació de responsables provinents del Departament d’Informatius que incorporaven dinàmiques de treball molt diferents, cosa que va dificultar al principi la coordinació i execució dels programes.
Tant el manteniment de la graella de programació de Punt Dos, com la incorporació puntual d’alguns espais en la graella de Canal 9 permeteren una major participació de les productores valencianes en la producció de programes per a la televisió autonòmica.
Pel que fa a la tipologia dels programes, la novetat més significativa va ser l’aposta per la ficció de producció pròpia en valencià, encetada en 2005 amb el programa d’esquetxos ‘Autoindefinits’, de Conta Conta Produccions i Albena Teatre, i consolidada a partir de 2007 amb la creació d’una direcció de ficció de la que es va fer càrrec Jordi Hidalgo. En aquesta etapa, a més d’incrementar-se de manera notable la participació de TVV en la coproducció de telefilms a través de productores locals, es va impulsar, amb retard respecte a altres televisions autonòmiques, la producció de ficció pròpia, que ocuparia espais destacats en la programació. La indústria audiovisual valenciana va participar plenament d’aquest procés, al principi aliats amb experimentades productores de fora però prompte de manera totalment autònoma. Van ser els anys de telenovel·les com ‘Negocis de família’ (2005-2006) o ‘Barri de les Moreres’ (2007), sit com com ‘Maniàtics’ (2007-2008) o el gran fenomen de Canal 9 ‘L’Alqueria Blanca’ (2007-2013) de la que s’arribaren a produir 202 capítols, cinc dels quals quedaren inèdits a causa del tancament de la cadena. La repercussió de la sèrie va ser extraordinària en molt sentits; en termes d’audiència el seu vigor al llarg dels seus 6 anys d’emissió no es pot comparar amb cap altra producció de TVV arribant a mitjanes de més de 500.000 espectadors i quotes de pantalla per damunt del 30%; l’última emissió va quintuplicar el share de Canal 9. La ficció autòctona esdevingué el principal referent per als espectadors de la producció pròpia de programes per damunt de concursos o debats.
CAP A LA DESFETA (octubre 2002 – desembre 2012)
En octubre de 2009, el tàndem José López Jaraba – Lola Johnson Sastre pren el control de RTVV, el primer com a Director General i la segona com a directora de la televisió. Amb l’amenaça d’un ERO que es faria realitat poc després i una situació financera insostenible, la producció pròpia de la cadena es va reduir sensiblement, al mateix temps que descansava quasi exclusivament en el sector audiovisual valencià. La raó la podem trobar en la maduresa que havia assolit la indústria audiovisual valenciana, com també en les reticències de les productores foranies a l’hora de contractar programes davant les manifestes dificultats de RTVV per fer front als compromisos econòmics adquirits. Era l’antesala del desastre.
Malgrat tot, la producció pròpia va viure el seu cant del cigne amb Hidalgo al front de la subdirecció de programació i Teresa Díez com a responsable de programes. Només en 2010 s’estrenaren en prime time tot un seguit de programes produïts directament per la cadena o en col·laboració amb empreses valencianes, generalment de petit format i molt arrelats a la idiosincràsia valenciana. Programes com ‘Gormandia’, ‘Cantem de cor’, ‘Els primers de la classe’, ‘Societat Anònima’, ‘De temporada’, ‘Trau la llengua’ o ‘El poble del costat’ entre altres que junt a una certa continuïtat en la producció de ficció amb estrenes com ‘Bon dia Bonica’, ‘Da Capo’ i ‘Senyor retor’ constituïren, ja pràcticament en temps de descompte, la bastida de la programació de Televisió Valenciana.
L’arribada en l’estiu de 2011 de Luis Redondo López a la direcció de TVV va encetar el període d’atonia en la producció de programes que desembocaria després, amb les direccions Generals successives d’Alejandro Reig, Rosa Vidal i Ernesto Moreno, en l’execució d’un ERO massiu, declarat nul per la justícia (que, segons la sentència del jutge, estava basat en “criteris ambigus, subjectius i genèrics”), i el posterior tancament del principal mitjà de comunicació del País Valencià.
La metodologia
El present catàleg de programes de RTVV, FEM TELE DE 9, és una relació exhaustiva dels programes de producció pròpia emesos en els diversos canals de RTVV, des de la seua obertura el 9 d’octubre del 1989 fins el seu tancament el 29 de novembre del 2013.
El nom, FEM TELE DE 9, fa referència a un dels programes de Canal 9 amb el qual els autors d’aquest catàleg ens sentim plenament identificats. FEM TELE va ser un programa de producció pròpia d’entrevistes i humor televisiu, realitzat en un període en el que la televisió autonòmica valenciana va ser acusada de fomentar el “tele fem”. Amb FEM TELE es va voler demostrar que els professionals de la cadena eren capaços de fer televisió de qualitat. A més, aquest nom és un homenatge a una de les persones que més va fer per reivindicar certa dignitat en la nostra televisió intentant fer programes com aquest, el nostre company, ja desaparegut, Jesús Casamayor, que va dirigir FEM TELE durant 3 temporades i al que volem dedicar aquest treball.
Per altra part, la intenció del responsables de l’ estudi ha sigut la d’evitar que aquests 24 anys de producció de programes en la televisió autonòmica valenciana siguen oblidats i que qualsevol persona interessada en el tema tinga accés a un mitjà de consulta. A més, volem oferir una eina per als investigadors i estudiosos del fenomen televisiu valencià, ja que fins ara no s’havia recollit en un sol arxiu els centenars de programes de producció pròpia que s’han fet en RTVV en tota la seua existència. Entenem per producció pròpia els programes d’entreteniment i ficció fets per treballadors de la cadena autonòmica en les instal·lacions dels centres de producció de programes de Burjassot i Alacant; els que foren encarregats pel departament de programes a productores privades, realitzats per personal alié a l’empresa RTVV, així com aquells programes fet amb l’aportació d’equips de dins i fora de la casa. La qual cosa vol dir que en aquest catàleg no s’inclouen altres espais que formen part de la programació habitual d’una cadena, com ara: espais informatius i esportius d’informació general; coproduccions de ficció -TV Movies i/o minisèries- o documentals; promos; retransmissions esportives, culturals o festives; ni espais de producció aliena.
Hem inventariat un total de 516 produccions que poden considerar-se programes. Aquell que consulte el catàleg FEM TELE DE 9, trobarà una sèrie de camps amb dades sobre: nom, nombre de capítols, l’estrena i finalització del programa, audiència, duració, gènere, producció, direcció, presentació i programació, acompanyades d’una sinopsi breu sobre el contingut de cada programa.
Les línies metodològiques emprades per a construir el nostre catàleg han estat les que especifiquem a continuació, fent esment de cadascun dels camps del catàleg, on s’aporta informació sobre quines han estat les decisions que hem pres per tal de presentar les dades:
Codi de programa |
Hem volgut donar un identificador numèric a cadascun dels programes que formen part del nostre catàleg. Cada programa s’identifica amb l’any d’estrena del mateix, al que acompanya un número assignat de forma correlativa. |
Nom |
Este camp recull el nom del programa tal i com apareixia en la seua capçalera. |
Data d’estrena |
La data recollida en este camp és la d’estrena / primera emissió del primer capítol de la producció. En cap cas recollim qualsevol data relativa a reemissions. |
Data de finalització |
La data recollida en este camp és la de emissió del darrer capítol de la producció ressenyada. Com en el cas de la data d’estrena no recollim cap data relativa a les reemissions del programa. |
Número de capítols |
Les dades presentades fan referència al número de capítols d’estrena dels programes emesos en Canal 9 o Punt Dos. En este camp hem d’aclarir que les diverses fonts consultades, en alguns casos no son coincidents en quan a la xifra de capítols d’una producció o programa; quan s’ha produït esta diferència, normalment s’ha prioritzat el criteri de la font d’audiència per tal d’unificar criteris. |
Audiència |
Les dades referides a este concepte estan reflectides en els apartats Milers, Share, Duració Mitjana i Duració Total. Quan apareix “s.d.” significa sense dades, com pot ser en altres camps de les fitxes. |
Milers |
Nombre d’espectadors que han vist el programa. |
Share |
Quota de pantalla o percentatge d’espectadors que han vist el programa respecte a la totalitat de persones que consumien televisió en el temps d’emissió del programa. |
Quota Canal 9 / Punt Dos |
Audiència mitjana de la cadena en l’any o anys d’emissió del programa. |
Duració Mitjana |
Mitjana del temps d’emissió del programa incloent-hi la publicitat emesa entre capçalera i copy. |
Duració Total |
Suma del temps d’emissió de totes les emissions del programa, incloent hi també la publicitat. |
Respecte les dades relacionades amb l’audiència cal ressenyar:
Només existeixen dades històriques homologades des de 1992. En el cas dels programes l’emissió dels quals es va produir abans i després d’eixe any, només es consignen les dades dels capítols a partir de 1992.
En el cas dels programes amb capítols emesos en Canal 9 i Punt Dos, només hem reflectit les dades d’audiència de Canal 9.
Els programes emesos únicament en Punt Dos, no tenen cap dada d’audiència, per ser estes poc significatives respecte la mitjana de la cadena. En eixe sentit es pot considerar vàlida com a referència l’audiència de la cadena reflectida en la columna corresponent.
Gènere |
En este camp determinem el gènere televisiu més escaient per al programa analitzat. Hem tractat de simplificar al màxim l’etiquetat de les produccions prenent com a referència la classificació de gèneres televisius de Kantar Media. |
Canal d’estrena |
Cadena on va ser estrenada originàriament la producció, tenint en compte – com hem comentat per al camp data d’estrena – la data de la primera emissió del primer capítol. Per tal de simplificar i unificar les diverses denominacions que les cadenes han tingut al llarg dels anys, hem optat per definir de forma genèrica “C9” a la primera cadena de la televisió pública autonòmica i “P2” a la segona cadena. |
Direcció |
Hem considerat director o directora a la persona o persones que exercien la màxima responsabilitat d’un programa o producció. Hi va haver períodes al llarg dels vint-i-quatre anys d’història de la televisió pública en què els programes no eren signats per directors o responsables, a més de que en molts casos s’emetien les produccions sense crèdits. És per això que en algun cas no hi figura la responsabilitat quan ha estat impossible la seua identificació. En altres ocasions, la direcció es considera assumida pel coordinador o coordinadora de continguts de la cadena que exercia en eixe moment la responsabilitat.
Quan a un programa podíem establir l’existència de més d’un director / responsable hem fet valer dos tipus de separadors per definir quina relació temporal existia entre els distints noms que apareixen al camp:
◾ emprem / una barra com a separador quan les persones que figuren son responsables del programa en temporades o moments successius.
◾ emprem , una coma com a separador quan les persones que figuren comparteixen al mateix temps la responsabilitat del programa.
|
Producció |
En este camp consignem les empreses productores dels programes recollits al catàleg. Quan ens referim a TVV com a empresa productora ho fem tenint en compte que en eixa producció s’han utilitzat mitjans artístics, tècnics i humans de la cadena. Les empreses externes es mencionen amb el nom que apareixia en el ‘copy’ de la producció. |
Tipus de producció |
Cadena on va ser estrenada originàriament la producció, tenint en compte – com hem comentat per al camp data d’estrena – la data de la primera emissió del primer capítol. Per tal de simplificar i unificar les diverses denominacions que les cadenes han tingut al llarg dels anys, hem optat per definir de forma genèrica “C9” a la primera cadena de la televisió pública autonòmica i “P2” a la segona cadena.
En este camp hem utilitzat tres nomenclatures
◾ Producció Pròpia, quan el programa s’ha produït utilitzant mitjans artístics, tècnics i humans de TVV.
◾ Producció Associada, quan en la producció del programa intervé una empresa externa i TVV aportava mitjans tècnics i/o artístics i/o humans.
◾ Producció Encarregada o Externalitzada, quan l’empresa productora assumia i aportava tots els mitjans de la producció. |
Presentació |
En este camp hem considerat presentadors/es a les persones conductors/es dels programes així com, en alguns casos, aquells que van tindre presència destacada en la pantalla com a co-presentadors/es o col·laboradors/es de les produccions. No hem considerats com a presentadors dels programes les locucions o veus en off.
Per a la seua enumeració, en el cas de que hi haguera més d’un hem utilitzat les mateixes normes de separació que les exposades per al camp de direcció. En el cas de que la relació de presentadors/es finalitze amb uns punts suspensius, vol dir que el programa era presentat per més professionals als quals no hem localitzat ni a les fonts d’informació emprades ni per les entrevistes realitzades a ex-treballadors de la cadena. |
Sinopsi |
En este camp aportem un resum dels continguts del programa. A més, dins este mateix camp, hem volgut consignar -en punt i a part i en lletra cursiva- algunes observacions, aclariments, comentaris o anècdotes de les produccions ressenyades. |
Programació |
En este camp hem incorporat informació relativa a la programació dels espais que considerem significativa a l’hora de valorar la seua presència en la graella. |
És a dir, tot el que aportem són dades objectives, sense entrar en consideracions sobre la qualitat i les circumstàncies de producció en les que es va emetre un programa, ja que el nostre objectiu no ha estat fer una història de RTVV o del departament de programes de la televisió autonòmica valenciana, sinó posar les bases per a que futurs investigadors, historiadors o periodistes puguen fer-la o, al menys, contribuir a l’anàlisi de les característiques d’una televisió ja desapareguda, en virtut de decisions polítiques d’un o d’altre signe.
Per a poder confeccionar el catàleg FEM TELE DE 9 hem hagut de consultar diverses fonts, com ara: dels departaments d’audiències, emissions i documentació de TVV; de l’empresa d’anàlisi i mesurament d’audiències; dels nostres propis arxius i records, ja que els quatre autors hem estat relacionats d’alguna manera o d’altra al departament de programes de RTVV pràcticament des del seu naixement, així com de molts companys amb els que hem compartit anys de treball en la casa, fins i tot de professionals del sector que en algun moment s’han vinculat a l’audiovisual valencià a través de productores.
Entre tots hem aconseguit acoblar un trencaclosques sobre el que no hi havia tota la informació que deuria, o al menys no era fàcil de trobar. Entre les dificultats que hem hagut d’afrontat ha estat la falta de dades fiables des del 1989 al 1992, ja que fins eixe any no es va generalitzar el recull sistemàtic del dades dels programes emesos en Canal 9.
A més, en el moment de fer aquest estudi, el departament de documentació d’RTVV -únic que ha subsistit al tancament de la cadena- està bloquejat, de tal manera que ha sigut impossible aconseguir ni algunes informacions que ens hagueren calgut ni cap imatge, ja que haguérem volgut acompanyar cada entrada del catàleg amb el logotip del programa corresponent. Si que podem dir que com autors del present treball tenim la intenció de completar i possiblement d’incrementar la informació oferida a este catàleg de programes en el moment en el que siguen novament accessibles els arxius de l’antiga RTVV.
A més, en full a banda, també està disponible la quota mitjana total del programa i la mitjana anual del programa (en el cas de que les seues emissions superen l’any natural), comparant-los amb la corresponent quota anual de la cadena.
Per últim, hem d’agrair a Rafael García Celda, com a la resta de companys i companyes de dins i fora d’RTVV, que han aportat els seus coneixements, el seu temps i la seua memòria; a Kantar Media per la seua imprescindible i valuosa col·laboració en deixar-nos consultar les seues bases de dades; a la productora On Air Comunicació pel seu suport logístic; a l’equip de dissenyadors Magnet pel seu treball i la seua comprensió; al departament de Ciències de la Comunicació de la UJI de Castelló i al TAU de la Universitat de València, per cedir-nos les seues instal·lacions, ajudar-nos en la realització de les entrevistes i per haver fet possible la maquetació i difusió d’este catàleg.